Hola
xiquets i pares!! Esta és la lectura que hem fet aquest matí, i demà tornarem a
treballar-la, la pose ací per a que pugueu repasar-la per fer la lectura amb
més precisió demà quan la llegiu a classe. Recordeu els deures que heu de fer a
casa.
Joan el
distret
- Mamà, vaig
a fer una passejada.
- Bé, Joan,
però vés amb compte quan creus el carrer.
- Està bé,
mamà. Adéu mamà. - Eres tan distret...
- Sí, mamà.
Adéu, mamà.
Joan
es marxa molt content i durant el primer tram de carrer posa molta atenció. De
tant en tant es para i es toca.
- Estic
sencer? Sí - i riu solament.
Està tan
content de la seua pròpia atenció, que es posa a botar com un ocellet, però
després es queda mirant encantat els aparadors, els cotxes i els núvols, i ,
lògicament, comencen els infortunis. Un senyor li renya amablement :
- Però quin
despistat eres! Ho veus? Ja has perdut una mà.
- Sí, és
cert! Però que distret sóc!
Es posa a
cercar-se la mà, però en canvi es troba un pot buit i pensa : "Estarà buit
de debò? Vegem. I que hi havia dins abans que estiguera buit? No haurà estat
buit sempre, des del primer dia..
" Joan
s'oblida de cercar la seua mà i després s'oblida també del pot, perquè ha vist
un gos coix, i heus ací en intentar aconseguir al gos coix abans que doble la
cantonada, va i perd un braç sencer. Però ni tan sols s'adona d'açò i segueix
corrent. Una bona dona ho crida:
- Joan,
Joan!, el teu braç!
Però,
ni la sent.
- Què li
anem a fer! - sospira la bona dona -. Li'l portaré a la seua mamà. I es
dirigeix cap a la casa de la mamà de Joan. - Senyora, ací li porte el braç del
seu fill.
- Oh, que
distret és! Ja no sé què fer ni quin dir-li.
- Ja se sap,
tots els xiquets són iguals.
Al cap
d'una estona arriba una altra bona dona.
- Senyora,
m'he trobat un peu. No serà per ventura del seu fill Joan?
- Sí, és el
seu, ho reconec pel forat de la sabata. Oh que fill tan distret tinc! Ja no sé
què fer ni quin dir-li.
- Ja
se sap, tots els xiquets són iguals.
Al cap d'una
altra estona arriba una vella, després el mosso del forner, després un
tranviario, i fins i tot una mestra retirada, i tots porten algun trocet de
Joan: una cama, una orella, el nas.
- És
possible que hi haja un xic mes distret que el meu?
- Ah,
senyora, tots els xiquets són iguals.
Finalment
arriba Joan, botant sobre una cama, ja sense orelles ni braços, però alegre com
sempre, alegre com un ocellet, i la seua mamà belluga el cap, li'l col·loca tot
en el seu lloc i li fa una besada. - -Em falta alguna cosa, mamà? He estat
atent, mamà?
- Sí, Joan,
has estat molt atent.
Ací us deixe un exemple del que hem treballat
aquesta matinada formant paraules partint de la imatge i de les síl·labes.
Podeu treballar-ho a casa amb els vostres pares i demostrar-los tot el que
esteu aprenent.
